Centre DAU

PSICOLOGIA- NUTRICIÓ i DIETÈTICA – LOGOPÈDIA – DIFICULTATS D'APRENENTATGE


Deixa un comentari

Hiperactivitat… Quina n’és la causa?

El terme hiperactivitat s’entén com un excés d’activitat motriu i/o cognitiva, en situacions en les que aquesta no seria adequada o adaptativa.

Ja vam parlar sobre aquest concepte en aquesta entrada anterior dedicada al TDAH.

Ens centrarem avui doncs en les causes de la hiperactivitat. Sembla que, en els últims anys, aquest terme s’hagi “posat de moda” i el fet d’estar d’actualitat comporta que no estigui exempt de polèmiques entorn al seu diagnòstic i al seu origen o causa principal.

Segons diferents estudis, el 90% dels casos són d’origen neurològic, és a dir, que estem parlant que entra en joc el component genètic. Això no treu que els professionals facin un diagnòstic molt exhaustiu per tal de saber quina relació tenen els infants amb el seu entorn i en quin ambient es desenvolupen, ja que cada nen és únic i la seva vida també i la relació genètica-ambient és la clau per la majoria dels trastorns coneguts.

brain-hiperactiv

Per diagnosticar correctament un trastorn d’hiperactivitat, cal anar anotant les conductes que ja ens criden l’atenció des de ben petits. Està clar que un nen menor de 4 anys ho tocarà tot, es mourà per tot arreu, … però a mesura que passa el temps ha de ser capaç d’aturar el moviment en determinades situacions o baixar el ritme en certs moments. Quan això no és així, cal estar alerta ja que recordem que l’infant també està patint aquesta conducta incontrolable.

Per altra banda, parlant des d’un enfocament més emocional, l’infant també es pot veure afectat, per tant cal que no només observem la seva conducta, també cal escoltar-lo, jugar amb ell per veure diferents expressions del seu malestar, … La família és el primer entorn que pot detectar que hi ha alguna dificultat.

Per tant, cal que tinguem present que la hiperactivitat és un trastorn neurobiològic heterogeni complex, que no es pot explicar per una única causa, sinó per diferents condicions genètiques juntament amb la influència d’altres factors com poden ser els ambientals.

Si teniu qualsevol dubte sobre aquest tema, no dubteu en contactar amb els nostres especialistes. 

Anuncis


Deixa un comentari

Ajuts per a alumnes amb necessitat específica educativa

Família,

això us pot resultar molt interessant.

Actualment està obert el termini per presentar la sol·licitud d’Ajuts per a alumnes amb necessitat específica  de suport educatiu.

A qui va dirigit? A tots aquells alumnes d’educació infantil, primària, ESO, Batxillerat, cicles formatius, … que presenten una necessitats específica de suport educatiu derivada de discapacitat o trastorn greu de la conducta (inclosos els alumnes amb TDAH) o a causa de les seves elevades capacitats intel·lectuals (superdotació).

Si creieu que el vostre fill pot tenir una necessitat educativa específica que requereix un suport educatiu podeu optar a aquest ajut que s’ofereix pel present curs 2013-2014. Gràcies a aquests Ajuts des del nostre Centre podem donar suport als infants que més ho necessiten.

El termini per presentar la sol·licitud és del 20 d’agost al 30 de setembre de 2013 i trobareu més informació a la web de Gencat en aquest enllaç: Ajuts suport educatiu

Si teniu qualsevol dubte sobre aquest tràmit només ens ho heu de fer saber i us ajudarem en tot el procés. Poseu-vos en contacte amb nosaltres al 977.34.24.14 o info@centredau.com

Moltes famílies no coneixen aquest recurs, us ho explicarem.

Endavant!

learn


1 comentari

Trastorn per dèficit d’atenció: reflexions

Comencem pel començament…

Què és el TDAH? Estem parlant d’un trastorn per dèficit d’atenció que es pot presentar amb o sense hiperactivitat.

I què pot comportar? Dificultats de relació amb la família, en la interacció social, problemes de comportament, baix rendiment escolar, malestar emocional en l’infant, acompanyat de baixa autoestima, entre d’altres.

No, no és una malaltia inventada. No hi ha intenció de crear nous trastorns, ni de medicalitzar més del necessari. Hi ha la intenció de delimitar, reconèixer i posar nom a les dificultats que algunes persones tenen amb la finalitat de donar una resposta adaptada a les mateixes.

No tots tenim TDAH. Es tracta d’un conjunt de símptomes que han d’estar presents per tal de poder-ho diagnosticar. No cal crear cap alarma, amb algun dels símptomes aïllats no tenim aquest trastorn. Hi ha uns criteris diagnòstics clars i unificats, fins al moment exclusivament clínics, per tal de reconèixer el trastorn en els casos que es dóna.

La clau està en que actuem tots plegats: infants, família, escola i professionals clínics (psicòlegs i psiquiatres).

No reconèixer l’existència de la malaltia no ajuda. Imaginem una persona que té anèmia, no ens faríem anàlisis en primer lloc per detectar-la i després saber com l’hem de tractar? Algú no voldria fer-se aquests anàlisis, no volem saber què tenim? És millor continuar actuant com si res? La detecció és el primer pas.

Drets d’imatge: Lluna, una gran artista.

A vegades sento: “Ara se’n diagnostiquen més perquè està de moda”. Els professionals no entenem de modes. S’han de diagnosticar els casos que existeixen, simplement. Estem parlant aproximadament d’un 5% dels infants. I actualment tenim millors diagnòstics perquè tenim millors mitjans, a més per sort, és un àmbit en que es continua estudiant i avançant dia a dia. Com deia, un bon diagnòstic ens serveix per saber com actuar. No puc entendre cap altre interès que aquest, sobre-diagnosticar no beneficia a ningú.

“Una vegada diagnosticat estarà marcat per a tota la vida i ja no en podrem treure res de bo”. Justament al contrari. En la majoria dels casos estem parlant de nens i nenes intel·ligents amb una energia que simplement s’ha de saber canalitzar i aprofitar de la manera més adequada.

Quin és el major risc per a aquests infants? No tenir una bona adaptació. Ens agradi o no, totes les persones ens hem d’adaptar a l’entorn on vivim, hem d’encaixar. Ells també, tenint present que tenen majors dificultats per seguir el ritme a l’escola ens hem d’esforçar ja que sabem que hi ha un risc molt superior que no acabin els estudis. Però amb seguiment és possible que arribin fins on es proposin. Entra aquí també en joc un element molt afectat en aquests infants com és la seva autoestima.

L’adolescència també és una altra etapa on cal fer un bon seguiment per evitar conductes de risc, no desitjables. No s’hi val a badar. Són aquests moments claus on hem d’actuar.

I quin és el seu tractament? Tenim present que és un trastorn neurobiològic. Per tant, la combinació de la psicofarmacologia ben controlada, més la intervenció psicològica cognitiu – conductual en l’infant, psicopedagogia en l’aprenentatge i al centre educatiu, suport a la família. No hi ha més secret que el treball en equip de tots els implicats, és un gran esforç, segurament més que en altres casos, però amb constància obtindrem grans millores.

Aquest és el tractament amb més evidències científiques que hi ha, estem tenint bons resultats però no hi ha miracles, no hi ha receptes màgiques, hi ha esforç i treball per a millorar cada dia.

Per aquells que no l’hagueu vist, us deixo l’enllaç del reportatge d’ahir del 30 minuts “Un toc d’atenció”, nosaltres continuarem treballant amb aquestes petites “cues de sargantana“.