Com fer un bon ús de la tecnologia

Sembla que ens tornem a situar en dos extrems oposats: famílies que creuen que han de viure apartats de les “noves” tecnologies, considerant-les fins i tot perilloses, i aquelles famílies que tenen la por de criar un orfe digital si no estan una gran quantitat d’hores al dia entre tablets, ordinadors i mòbils.

De nou haurem de cercar el punt intermedi. Com en altres àmbits dels quals ja hem parlat, els pares i els educadors han d’acompanyar els nens en l’ús i aprenentatge de les tecnologies.

Per exemple, si parlem de jugar, a través de les tecnologies trobarem opcions que permeten interactuar, pensar i generar espais de col·laboració i aprenentatge.

Hem d’assumir que la tecnologia forma part de la nostra vida i per tant no podem estar-ne desvinculats; és la nostra realitat.

 

Hi ha factors com la immediatesa en la informació, la bona qualitat de les imatges o la facilitat d’ús que propicien que els nens i els adults s’enganxin a aquestes tecnologies amb facilitat. El perill no rau en el seu ús, sinó en un consum excessiu i abusiu que pot provocar problemes d’atenció, trastorn d’aprenentatge, dificultats per establir relacions o,  fins i tot, casos d’addiccions.

Així doncs, no es tracta de frenar la curiositat dels més joves, però entre la manca d’estímuls i la saturació s’ha de trobar un punt d’equilibri i seny.

Com fer un bon ús de les pantalles?

• Limitar el temps que els més petits passen amb la tecnologia amb la finalitat d’establir rutines i hàbits. Malgrat que poden tenir un ús educatiu i beneficiós en la seva estimulació cognitiva, és important saber que cal evitar una sobre estimulació.
• Acompanyar els nens en l’ús de les tecnologies.
• Dedicar estones a jugar i veure pel·lícules amb els nens, parlar i comentar en veu alta allò que succeeix a les pantalles.
• Seleccionar aplicacions basades en jocs divertits, senzills i motivadors, que els permetin crear i recrear escenaris de la vida quotidiana.
• Cal anar explicant com funcionen les tecnologies que cada cop faran servir més per treballar i aprendre amb elles.
• A mesura que van creixent, iniciar-los en idees clau sobre la seguretat a la xarxa.
• En cap cas, l’ús de les noves tecnologies ha de substituir la lectura d’un conte o un llibre.

No oblidem mai que els adults som els models a imitar, i per tant, serà important l’ús que fem de les tecnologies, per donar exemple en el nostre dia a dia. 

Connectem amb els nostres fills?

Sovint, no és gens fàcil establir una bona comunicació amb algú altre, potser perquè ningú ens ho ha ensenyat o bé perquè poden sorgir diferents dificultats per expressar-nos o fer-nos entendre.

Cada situació, gest, paraula i, fins i tot, silenci forma part del que pensem i sentim sobre el món que ens envolta. És mitjançant aquesta comunicació que ens entenem amb els altres.

Així doncs, gaudir d’una bona comunicació amb els fills serà la millor eina que tenim com a pares i mares.

Us oferim una sèrie d’estratègies de comunicació que ens poden ajudar a “connectar” amb els nostres fills:

• Cal escollir el moment i les paraules adequades per parlar; sense espectadors i adaptant-nos a l’edat de l’interlocutor.
• Hem de donar oportunitats perquè manifestin el seu desacord i així aprenguin que hi ha diferents punts de vista i que en moltes ocasions s’ha de negociar.
• No ens quedem només amb allò que ha dit o fet, sinó que intentem entendre els seus motius i anem més enllà.
• Sempre “amb ells no contra ells”: una actitud cooperadora i oberta a l’intercanvi d’opinions ens ajudarà a crear un vincle més estret.
• Busquem solucions més que problemes: davant d’un comportament negatiu, és millor implicar-los en què busquin una solució de manera activa i positiva que no centrar-se en retrets i recriminacions.
• Prestem atenció als signes no verbals, com ara als gestos, al to de veu, la mirada… ens ajudarà a saber si estan nerviosos, incòmodes, etc.
• Persuadim amb arguments lògics i ben raonats fent que siguin ells qui decideixin la utilitat d’aquests.
• Parlem més sovint “des del cor”: hem de ser capaços de manifestar les nostres emocions i sentiments sense pors ni angoixes, per així focalitzar la nostra atenció cap als valors positius.

Tot això ens ajudarà a viure amb els nostres fills de forma més positiva, trobant un nou lloc des d’on acompanyar-los i amb una millor comunicació.

De qui depèn l’educació dels infants?

Iniciat el curs escolar, un any més ens preguntem: de qui depèn l’educació dels nostres infants i joves?

La resposta clara és que depèn de tothom! Aquest “tothom” el podem distribuir en 4 grans grups:

1- La família: és el primer i més important, hauríem de tenir-ho claríssim, tot i que sovint no ho sembla… Qui sabrà educar millor que la persona que viu el dia a dia amb un nen o nena? Per tant, la base de tota educació parteix i es manté des de la família, començant per la tasca fonamental de la transmissió dels valors.

2- Escola: tenim clar que l’educació que es proporciona des de l’escola és molt important, però compte! No es pot pensar que l’educació només és cosa de l’escola i així la família se’n desentén. L’escola mai podrà substituir la funció educativa de la família. A l’escola, a part de tots els coneixements, els infants aprenen a conviure en un grup fora del seu entorn més proper, socialitzar-se, relacionar-se entre els iguals, … aspectes bàsics pel seu futur.

3- Cercle de relació del nen/a: parents, veïns, amics, grup social en el qual es mou. Aquest tercer grup pren especial importància a partir de l’adolescència. Els grups d’amics seran llavors un dels espais més importants per ells, el valor de l’amistat, la pertinença a un grup els ajuda a crèixer en aquesta etapa.

4- Societat: Aquest serà el grup més ampli, que pot incloure des de l’educació que de manera informal ens arriba a través dels mitjans de comunicació, esdeveniments musicals o culturals, la moda i les tendències, … Seran els elements d’aquest grup els que marcaran les característiques de cada generació.

Així doncs, tots els que en aquest moment esteu llegint-nos penseu que segurament formareu part de més d’un dels grups esmentats i que per tant, no cal que sigueu mestres per dedicar-vos a l’educació, de fet, com veieu, tots ens hi estem dedicant!

No s’hi val a mirar-nos-ho de lluny, necessitem la implicació de tots per obtenir un futur millor a través de l’educació.

L’adolescència ha arribat a casa

Tots tenim clar que l’adolescència és una època de canvis. 

El problema és que dins la família sovint només veiem aquests canvis des de la perspectiva dels adults.

I com ho veuen i viuen els adolescents? Doncs alguns ho sabran expressar, altres aniran perduts o s’aniran tancant cada dia més en el seu nou univers… però hi ha un factor comú: senten inseguretat.

Què podem fer? No totes les adolescències han de ser complicades però si veiem que en el nostre cas comencem a tenir dificultats en el dia a dia en família, ens hem de posar en alerta.

CONSELLS que us poden servir d’ajuda:

– Caldrà mostrar empatia (ens referim a la capacitat de saber-nos posar al lloc de l’altre, conèixer el seu punt de vista i no només jutjar des de la nostra posició).

– No hem de treure mai importància als seus pensaments o sentiments. En cas contrari, no esperem que els continuïn compartint amb nosaltres.

– Cal aportar-los comprensió i estar oberts a conversar amb ells, no només criticar o posar l’atenció en els aspectes negatius. Cal una actitud de diàleg, de voler escoltar.

– Podem establir pactes i acords. No tot poden ser “NO” o prohibicions. Cal entendre la seva posició. Cal respectar les seves opinions. Tenim la responsabilitat de posar límits però adaptant-nos a les diferents etapes per les quals passen els nostres fills. El creixement comporta processos de canvi, és inevitable, cal que els acompanyem en aquest procés.

– Deixar clares les seves responsabilitats així com les nostres. Han d’assumir que totes les persones tenen drets i també tenen deures.

– No entrar en una lluita, no juguem a “estira-i-arronsa”, hem d’evitar arribar a situacions de conflicte.

– Hem de trobar moments per compartir, per parlar tranquil·lament, per fer alguna activitat conjunta. Com quan de petits trobàvem moments per anar al parc per exemple. Ara on aneu plegats? Quines activitats compartiu?

En resum, cal aportar-los seguretat i saber demanar nosaltres també ajuda quan sigui necessari.

Quan ens trobem en una situació molt difícil, complicada, no veiem la sortida, cal que demanem l’ajuda d’un professional. Els psicòlegs estem també preparats per intervenir en aquesta etapa. Penseu que sovint amb aquesta petita ajuda la situació pot fer un gir i la nostra família en sortirà reforçada.

fontimatge1 fontimatge2

Coses que no hem de dir als nens si volem que mengin sa

Com a mares, pares, adults o educadors, tots diem coses per animar els infants a menjar més sa. No obstant això, fins i tot, els comentaris ben intencionats poden traduir-se en punts negatius.

De la mà de la Dietista- Nutricionista del nostre Centre, la Rosa Baró, us deixem amb un anàlisi de frases comuns que sovint diem als nens i la seva versió més efectiva i/o assertiva:

Veient un altre infant menjar (germana, germà, cosí, amic…): “Mira com menja, per què no ho fas tu igual?”

1. Pensament del nen: “Ell/ella és millor menjador que jo”
2. Proposta més efectiva i/o assertiva: “Sé que ho faràs com ell/ella. Només necessites tastar l’aliment més vegades per aprendre a gaudir-lo.
3. Perquè: En lloc del sentiment d’inferioritat, desitgem donar confiança.

“Bona feina!” (Després de menjar més del que és habitual o suficient)

1. Pensament del nen: “la mare i el pare només estan orgullosos de mi quan menjo més aliments o m’acabo tot el plat”
2. Proposta més efectiva i/o assertiva: “Sempre fem una bona feina al menjar quan escoltem la nostra panxa (sacietat)”
3. Perquè: Animar o lloar els nens a menjar més aliments els ensenya que la quantitat passa per davant de la gana, que varia sempre d’un àpat a un altra.

“Per última vegada: NO! No pots menjar gelat!”

1. Pensament del nen: “Mai menjaré gelat de nou!”
2. Proposta més efectiva i/o assertiva: “No menjarem gelat ara perquè dinarem ben aviat, en menjarem un altre dia per exemple de postres”
3. Perquè: Els nens accepten el “NO” molt millor quan saben el perquè i quan saben que ho tindran un altre dia.

“Només t’agrada això? Per què ets tan exigent o llepafils?”

1. Pensament:  “Potser mai menjarà res més?”
2. Proposta més efectiva i/o assertiva: No centrem la nostra atenció en els capricis, fem del menjar una experiència agradable sempre.
3. Perquè: Evitem etiquetar el nen com a “delicat”, ja que és una etapa i en canvi les etiquetes tendeixen a enganxar-se.

“No menges prou. Menja més cullerades i llavors podràs aixecar-te de la taula.”

1. Pensament del nen: “La mare/pare/tutor (senyals externs) són millors jutges quan he acabat de menjar del que jo sento per dins o de la meva sensació de sacietat”
2. Proposta més efectiva i/o assertiva: “Assegura’t que en tens prou o suficient perquè el següent àpat no serà fins (esmorzar, dinar, sopar, berenar)”
3. Perquè: Quan els nens estan a càrrec de la quantitat de menjar, aprenen a manejar amb més eficàcia la fam/gana (i de vegades cal cometre errors per aprendre).

Mai subestimis el poder de les paraules i més quan es tracta d’infants i alimentació. Si busques maneres positives i eficaces per seguir l’alimentació saludable en qualsevol etapa de creixement, confia en el professional de salut expert en alimentació, nutrició i dietètica, el Dietista-Nutricionista.

font

Projecte Carta

Iniciem nou mes amb un nou projecte!

Avui ens fa especialment il·lusió explicar-vos en què consistirà aquesta nova aventura.

Parlant amb una de les famílies amb les que treballem al Centre, vam acabar explicant als seus fills una cosa que a ells els va sonar mooolt llunyana… Abans, la gent s’escrivia cartes! Quan es tenia un familiar o amic llunyà, s’enviaven cartes explicant-se les alegries i les penes, les novetats, els canvis, les bones notícies, les no tan bones…

S’escrivia una carta, s’enviava i s’esperava pacientment (o a vegades amb molts nervis) una resposta. Aquesta resposta no sabies mai quan et podia arribar però el dia que te la trobaves a la teva bústia l’emoció era molt intensa. I ara què ens ha passat? Diem prou a les bústies avorrides i plenes de factures o propaganda.

Sí! Nosaltres, els primers defensors de les noves tecnologies de la comunicació i la informació, ara resulta que ens hem posat nostàlgics i hem creat el Projecte Carta!

En què consisteix el Projecte Carta?

De moment per poder donar la resposta que us mereixeu, hi començaran participant els dauets i dauetes i/o/amb les seves famílies. És a dir, a partir d’avui totes les famílies que es passegin pel nostre centre rebran una nota informativa del projecte (així com un document d’autorització si els participants són els més petits).

A partir d’aquí, aquest primer mes enviarem nosaltres la primera carta i tots aquells que responguin ja formaran part del projecte!

No assisteixes al nostre centre però també vols participar? Cap problema! Quan ja tinguem tots els enviaments dels nostres dauets i dauetes fets, també podreu participar! Petits i grans, famílies senceres…

En aquest cas, com que encara no us coneixem, sou vosaltres qui ens heu de fer arribar primer la carta adjuntant totes les vostres dades personals per saber on fer-vos arribar la resposta.

Ens heu d’escriure a: “Projecte Carta”. Centre DAU. Rv Sta Anna, 43-45, 2-2. 43201 Reus (Tarragona)

Entre molts aspectes, amb aquest projecte volem treballar… 

– Noves (o velles) maneres de comunicar-nos i relacionar-nos.

– Lectoescriptura, per grans i petits. Una manera divertida d’escriure. A més, amb tant teclat, cada vegada ens costa més escriure a mà!

– La creativitat, volem cartes amb dibuixos, originals, artístiques … Una sorpresa a la nostra bústia.

– Temps en família. Si el vostre fill o filla ens vol escriure, compartiu el moment, feu-ho plegats, serà molt millor.

Condicions per poder participar en el projecte:

– Nosaltres enviarem la primera carta als inscrits en el projecte a partir del dia 1 d’octubre en endavant a mesura que es vagin incorporant nous membres al projecte. Com que anirà per correus no sabrem exactament quan us arribarà… Emoció! En el mateix mes hem de rebre les respostes, aquests seran els que continuaran.

– Les cartes podran ser escrites en qualsevol idioma.

– Evidentment a mà! Sempre intentant fer una bona lletra (a treballar la cal·ligrafia! ).

– Volem cartes de colors, boniques, divertides, creatives!

–  El tema de la carta és lliure, expliqueu-nos el que us vingui de gust!

– Al remitent sempre hi ha de constar el nom de la persona que ho ha escrit, si ho ha fet un de sol o de tots els membres de la família que hi han col·laborat. Si ets menor d’edat també ens ho has de dir ja que et farem arribar un document especial d’autorització.

I a més… un jurat format per professionals del centre premiarà a final de trimestre la carta més original, divertida, diferent, interessant… El guanyador rebrà un premi relacionat amb el projecte i a més sempre que ho desitgi li publicarem imatges de la seva creació al nostre blog.

Ens fa molta il·lusió, esperem les vostres cartes!

 

El dolor silenciós #bullying

Jo no sóc forta, sóc fràgil…

Aquesta és una de les frases que podreu veure en el següent vídeo, forma part del treball de recerca de batxillerat de la Carla Herrero, i ens fa viure la realitat de l’assetjament escolar, del bullying. És important que li dediqueu uns minuts:

El treball de la Carla ha guanyat el premi de recerca del Consell Social de la Universitat de Girona en la categoria de temàtiques relacionades amb la joventut.

La pròpia Carla va viure assetjament en els principis de la seva adolescència; en aquest treball es mostra ella mateixa i altres joves, per tal de fer-nos reflexionar sobre les difícils situacions en què es poden trobar alguns nens i adolescents del nostre voltant. Potser ens els podem prendre seriosament.

Moltes vegades només reben crítiques per part de la família o entorn pel seu comportament i no ens aturem a reflexionar com es poden sentir. No ha de ser dur sentir-se tan perdut? No és increïble que no tinguin la suficient confiança amb les persones més properes ni per explicar com es senten? Alguna cosa no estem fent bé.

No és just que els nostres joves passin por, que no trobin el lloc on expressar-se tal com són, que perdin fins i tot les ganes de viure. Aquesta no deixa de ser una nova mostra que no estem anant tots a una per canviar-ho. Centres educatius, famílies, professionals de la salut, hi ha la suficient comunicació? Sabem detectar el malestar dels joves? Els intentem comprendre? Penso que no ho fem bé en tots els casos, si fos així, no hauríem llegit els missatges d’aquest vídeo.

Que ens serveixi aquesta reflexió d’avui per despertar les consciències més adormides. No girem la cara a la realitat. Prou de queixar-nos, prou de passar-nos la pilota i pensem què és el que està passant al nostre voltant amb aquests joves que són el nostre futur.

I donem l’enhorabona a la Carla per haver fet visible el patiment de molts d’aquests joves, encoratjant-la en el seu primer curs com a estudiant del Grau en Psicologia, comença la carrera amb molt bon peu, sense cap dubte.

Si voleu conèixer més coses de la seva història us adjunto un article recent de La Vanguardia.

STOP BULLYING.

The silent pain.