Com fer un bon ús de la tecnologia

Sembla que ens tornem a situar en dos extrems oposats: famílies que creuen que han de viure apartats de les “noves” tecnologies, considerant-les fins i tot perilloses, i aquelles famílies que tenen la por de criar un orfe digital si no estan una gran quantitat d’hores al dia entre tablets, ordinadors i mòbils.

De nou haurem de cercar el punt intermedi. Com en altres àmbits dels quals ja hem parlat, els pares i els educadors han d’acompanyar els nens en l’ús i aprenentatge de les tecnologies.

Per exemple, si parlem de jugar, a través de les tecnologies trobarem opcions que permeten interactuar, pensar i generar espais de col·laboració i aprenentatge.

Hem d’assumir que la tecnologia forma part de la nostra vida i per tant no podem estar-ne desvinculats; és la nostra realitat.

 

Hi ha factors com la immediatesa en la informació, la bona qualitat de les imatges o la facilitat d’ús que propicien que els nens i els adults s’enganxin a aquestes tecnologies amb facilitat. El perill no rau en el seu ús, sinó en un consum excessiu i abusiu que pot provocar problemes d’atenció, trastorn d’aprenentatge, dificultats per establir relacions o,  fins i tot, casos d’addiccions.

Així doncs, no es tracta de frenar la curiositat dels més joves, però entre la manca d’estímuls i la saturació s’ha de trobar un punt d’equilibri i seny.

Com fer un bon ús de les pantalles?

• Limitar el temps que els més petits passen amb la tecnologia amb la finalitat d’establir rutines i hàbits. Malgrat que poden tenir un ús educatiu i beneficiós en la seva estimulació cognitiva, és important saber que cal evitar una sobre estimulació.
• Acompanyar els nens en l’ús de les tecnologies.
• Dedicar estones a jugar i veure pel·lícules amb els nens, parlar i comentar en veu alta allò que succeeix a les pantalles.
• Seleccionar aplicacions basades en jocs divertits, senzills i motivadors, que els permetin crear i recrear escenaris de la vida quotidiana.
• Cal anar explicant com funcionen les tecnologies que cada cop faran servir més per treballar i aprendre amb elles.
• A mesura que van creixent, iniciar-los en idees clau sobre la seguretat a la xarxa.
• En cap cas, l’ús de les noves tecnologies ha de substituir la lectura d’un conte o un llibre.

No oblidem mai que els adults som els models a imitar, i per tant, serà important l’ús que fem de les tecnologies, per donar exemple en el nostre dia a dia. 

Combatre les pors infantils

Sabem la causa de les pors en els nostres infants?

Una de les variables que s’han pogut estudiar han estat els patrons familiars. Els pares amb tendència a ser porucs i amb antecedents de trastorns d’ansietat tenen més probabilitats de tenir fills amb pors o ansietat.

Un altre potenciador de pors en els nens és la informació negativa sobre alguna situació o estímul. Molts haureu utilitzat l’expressió “si no et portes bé vindrà l’home del sac…” i això podia crear en ells una por més real, en especial si ho deia una persona de l’entorn més proper.

Una altra forma de poder haver adquirit aquestes pors és per condicionament, és a dir, recordant algun fet que va passar quan era més petit i que li va causar rebuig per les conseqüències que allò va tenir.

No ens oblidem però, que altres experiències com maltractaments, baralles, accidents, mort d’algun ésser estimat, etc. poden causar aquests traumes i en el pitjor dels casos, poden derivar en altres trastorns clínics.

 Ara bé… què podem fer per combatre les pors?

• Viure la situació amb normalitat, sense mostrar preocupacions.
• No forçar l’infant a conductes que li suposen por.
• Aplicar algunes tècniques d’escenificació emotiva (sempre controlades per un professional).
• Actuar mitjançant el modelatge. Un dels pares efectua la conducta temuda i li ensenya a l’infant com actuar. Serà en aquest punt fonamental haver treballat prèviament l’educació emocional.
• Evitar sempre ridiculitzar al subjecte per les seves pors.
• Evitar el visionat de pel·lícules, jocs o activitats amb violència, por o terror.

No hi ha dubte que les pors són evolutives i “normals” a certa edat, canviant l’objecte temut a mesura que el nen creix i el seu sistema psicobiològic va madurant. La tendència natural ha de ser que aquestes vagin desapareixent progressivament.

Cal ajustar aquestes orientacions a l’edat, característiques i necessitats de cada persona. Consulteu sempre a un professional davant de qualsevol dubte. 

Hiperactivitat… Quina n’és la causa?

El terme hiperactivitat s’entén com un excés d’activitat motriu i/o cognitiva, en situacions en les que aquesta no seria adequada o adaptativa.

Ja vam parlar sobre aquest concepte en aquesta entrada anterior dedicada al TDAH.

Ens centrarem avui doncs en les causes de la hiperactivitat. Sembla que, en els últims anys, aquest terme s’hagi “posat de moda” i el fet d’estar d’actualitat comporta que no estigui exempt de polèmiques entorn al seu diagnòstic i al seu origen o causa principal.

Segons diferents estudis, el 90% dels casos són d’origen neurològic, és a dir, que estem parlant que entra en joc el component genètic. Això no treu que els professionals facin un diagnòstic molt exhaustiu per tal de saber quina relació tenen els infants amb el seu entorn i en quin ambient es desenvolupen, ja que cada nen és únic i la seva vida també i la relació genètica-ambient és la clau per la majoria dels trastorns coneguts.

Per diagnosticar correctament un trastorn d’hiperactivitat, cal anar anotant les conductes que ja ens criden l’atenció des de ben petits. Està clar que un nen menor de 4 anys ho tocarà tot, es mourà per tot arreu, … però a mesura que passa el temps ha de ser capaç d’aturar el moviment en determinades situacions o baixar el ritme en certs moments. Quan això no és així, cal estar alerta ja que recordem que l’infant també està patint aquesta conducta incontrolable.

Per altra banda, parlant des d’un enfocament més emocional, l’infant també es pot veure afectat, per tant cal que no només observem la seva conducta, també cal escoltar-lo, jugar amb ell per veure diferents expressions del seu malestar, … La família és el primer entorn que pot detectar que hi ha alguna dificultat.

Per tant, cal que tinguem present que la hiperactivitat és un trastorn neurobiològic heterogeni complex, que no es pot explicar per una única causa, sinó per diferents condicions genètiques juntament amb la influència d’altres factors com poden ser els ambientals.

Si teniu qualsevol dubte sobre aquest tema, no dubteu en contactar amb els nostres especialistes. 

Connectem amb els nostres fills?

Sovint, no és gens fàcil establir una bona comunicació amb algú altre, potser perquè ningú ens ho ha ensenyat o bé perquè poden sorgir diferents dificultats per expressar-nos o fer-nos entendre.

Cada situació, gest, paraula i, fins i tot, silenci forma part del que pensem i sentim sobre el món que ens envolta. És mitjançant aquesta comunicació que ens entenem amb els altres.

Així doncs, gaudir d’una bona comunicació amb els fills serà la millor eina que tenim com a pares i mares.

Us oferim una sèrie d’estratègies de comunicació que ens poden ajudar a “connectar” amb els nostres fills:

• Cal escollir el moment i les paraules adequades per parlar; sense espectadors i adaptant-nos a l’edat de l’interlocutor.
• Hem de donar oportunitats perquè manifestin el seu desacord i així aprenguin que hi ha diferents punts de vista i que en moltes ocasions s’ha de negociar.
• No ens quedem només amb allò que ha dit o fet, sinó que intentem entendre els seus motius i anem més enllà.
• Sempre “amb ells no contra ells”: una actitud cooperadora i oberta a l’intercanvi d’opinions ens ajudarà a crear un vincle més estret.
• Busquem solucions més que problemes: davant d’un comportament negatiu, és millor implicar-los en què busquin una solució de manera activa i positiva que no centrar-se en retrets i recriminacions.
• Prestem atenció als signes no verbals, com ara als gestos, al to de veu, la mirada… ens ajudarà a saber si estan nerviosos, incòmodes, etc.
• Persuadim amb arguments lògics i ben raonats fent que siguin ells qui decideixin la utilitat d’aquests.
• Parlem més sovint “des del cor”: hem de ser capaços de manifestar les nostres emocions i sentiments sense pors ni angoixes, per així focalitzar la nostra atenció cap als valors positius.

Tot això ens ajudarà a viure amb els nostres fills de forma més positiva, trobant un nou lloc des d’on acompanyar-los i amb una millor comunicació.

Hi ha fracàs escolar entre els nens amb altes capacitats?

Sovint sorgeixen falsos mites sobre els nens amb altes capacitats intel·lectuals, tant a la societat com a les escoles, formant creences errònies que els perjudiquen i donen una imatge allunyada de com són en realitat.

Freqüentment, la dinàmica escolar els provoca desmotivació, manca d’interès i avorriment, … Aquests fets els poden portar al fracàs escolar.

Per altra banda, hi ha algun estudi que ens indiqui que tots seran rebutjats pels seus companys? La resposta és no. Gairebé sempre solen ser acceptats i respectats i, si apareixen problemes, pot ser degut a no tractar el tema de les Altes Capacitats de manera normalitzada a les aules.

De la mateixa manera, també és falsa la dita de: “Són tant intel·ligents que no necessiten ajuda del professor/a”. Al contrari, el mestre ha d’orientar-los, guiar-los i proporcionar-los eines per satisfer les seves curiositats i interessos.

Ara bé, el que passa sovint a les aules és que no se’ls detecta com a nens amb altes capacitats, sinó com a nens amb problemes d’hiperactivitat o de fracàs escolar i fins i tot amb conductes problemàtiques, ja que les institucions no han elaborat un marc educatiu per atendre’ls i sovint als mestres hi apareix la por i inseguretat davant del que s’ha de fer.

És per tant un problema general del sistema educatiu al que s’ha de donar resposta tant des de l’administració com des de les universitats.

Per això, els professionals que treballem amb aquests nens i nenes, fem un crit perquè s’atenguin totes les individualitats que hi ha a les aules, amb aplicació de metodologies diferents per fomentar la creativitat i l’interès.

En definitiva, cal un canvi en profunditat que proporcioni qualitat a aquest alumnat per tal de fer desaparèixer totes aquestes dificultats. Cal que no els deixem sols davant la seva realitat.

Com planificar i crear hàbits d’estudi

Els hàbits d’estudi són un dels millors i més potents exemples de l’èxit acadèmic.

Conèixer i entrenar-se en aquests, facilita l’habilitat per aprendre i per treure el màxim profit per així aconseguir el millor rendiment en la formació acadèmica.
Per dur a terme aquesta activitat però, s’ha de tenir en compte i executar una molt bona planificació, ja que ens ajudarà a la creació de l’hàbit (com ja vam parlar en aquesta entrada) i a la concentració, a portar l’estudi més agradable i eficaç fent que no se’ns acumuli el treball a l’últim moment i a rectificar si es considera necessari.

Com ha de ser aquesta planificació?
– Personal: ha de ser alguna cosa pròpia, elaborada pel mateix alumne/a.
– Senzilla i realista: adaptada a les possibilitats i limitacions personals, que sigui útil.
– Flexible: que es pugui alterar i canviar davant d’imprevistos.
– Rectificable: ajustar-la a la realitat fent que sigui orientadora a l’alumne/a.
– Escrita: per clarificar idees, fixar-la a la ment, col·locar-la a la vista i prop del lloc d’estudi i per reforçar el compromís personal.

A més, per poder complir els objectius proposats hem d’organitzar el temps d’estudi, de manera que ens doni confiança i seguretat en un mateix.

Per això, s’ha de tenir en compte:
– Estudiar cada dia al mateix espai a la mateixa hora.
– Buscar l’hora on rendeixi més.
– Posar l’ordre d’estudi de cada matèria d’acord a la corba de treball (nivell de concentració i grau de dificultat).
– Tenir a mà tot el material necessari.
– Introduir petits descansos després de cada període.
– Concretat què s’ha d’estudiar en cada període.
– Buscar un lloc còmode i ampli, silenciós i amb llum.
– Ventilar l’habitació regularment.

Una vegada realitzat el temps d’estudi, s’ha de seguir i revisar la planificació periòdicament per tal d’introduir correccions si són necessàries.

Ara ja estem preparats per començar un nou curs, endavant!

Estimulació Cognitiva en Adults

La intervenció cognitiva en els adults abasta tots els aspectes de la persona: el seu estat d’ànim, el seu estat cognitiu i l’àmbit conductual.

Realitzant una avaluació de l’estat emocional, cognitiu, conductual i el seu nivell de relació social, podem establir un pla de treball personalitzat i individual amb la persona. Amb aquest pla, podem estimular les seves capacitats mentals, afavorir la seva autonomia personal, fomentant així el manteniment de la seva identitat i augmentant el seu estat d’ànim.

Per tant, caldrà reforçar, preservar, potenciar i aconseguir una millora en el rendiment de les següents capacitats cognitives:

• Memòria (treballant els diferents components):
  • Memòria immediata
  • Memòria recent
  • Memòria de treball
  • Memòria semàntica
• Atenció i concentració:
  • Tasques d’atenció focal
  • Atenció sostinguda
  • Atenció selectiva
  • Inhibició
• Pràxies:
  • Praxis constructiva gràfica – dibuix
  • Exercicis de coordinació visual i lineal
  • Reforçar la motricitat fina
  • Praxi constructiva manipulativa
• Càlcul:
  • Resolució d’operacions aritmètiques
  • Càlcul mental
  • Classificació
  • Reconeixement
  • Seriació
  • Resolució de problemes
• Lectura i escriptura:
  • Entrenar la capacitat lectora
  • Comprensió escrita
  • Comprensió verbal
  • Fluïdesa lectora
  • Verbalització
  • Grafomotricitat
  • Producció escrita
• Llenguatge:
  • Fonologia
  • Lèxic
  • Lèxic – semàntic
  • Sintàctic
• Gnosia:
  • Reconeixement d’estímuls visuals
  • Percepció i organització espacial
  • Discriminació perceptiva

L’objectiu d’aquesta estimulació és afavorir la qualitat de vida de la persona i del seu entorn familiar, treballant de manera específica les necessitats de la persona, per així obtenir uns bons resultats.

Com podem motivar als nostres fills i filles?

Coincidint que aquest trimestre estem desenvolupant un projecte motivacional al centre, volem parlar-vos sobre la motivació i com, des de casa, es pot treballar amb els infants.

Què és la motivació?

La motivació és l’interès que posa una persona en aconseguir un objectiu.

No és directament observable, sinó que s’ha de jutjar per les accions que realitza o les expressions que té aquesta en cada persona.

Segons el grau de motivació, una persona pot tenir:

– Grau baix: rebuig actiu o descontentament cap a una activitat o situació.
– Grau mitjà: motivació externa (es mou per aconseguir una recompensa o per por al càstig).
– Grau alt: motivació interna (motius que sorgeixen d’un mateix).

El grau de motivació d’un infant dependrà de tres factors: el desenvolupament cognitiu, el desenvolupament personal i el context.

És, en aquest últim, on nosaltres des de casa podem donar un cop de mà.

Com podem augmentar la motivació dels nostres fills/es?

Aquí us deixem algunes pautes que podeu treballar des de casa:

– Potenciar el reforç positiu: donar indicacions i valoracions positives, encara que el resultat no hagi estat bo o exactament com nosaltres esperàvem.

– Mostrar interès per les tasques de l’infant.

– Explicar experiències d’èxit o positives relacionades amb les tasques.

– Establir un sistema de recompenses basat en les prioritats i necessitats de l’infant.

– Ajudar a organitzar la feina en petits objectius diàriament.

– Sempre establir objectius mínims i assequibles.

En seguirem parlant, és un tema que dóna per molt, de moment, si teniu qualsevol dubte, ja sabeu que podeu contactar amb nosaltres.

Alumnes amb Altes capacitats

Com són els alumnes amb altes capacitats? 

Parlem d’alumnes que presenten unes capacitats cognitives més elevades de l’habitual, en relació a la seva franja d’edat. Es poden trobar en nens i adolescents de tots els grups culturals, en tots els nivells socials i en tots els àmbits de l’activitat humana.

Representen entre un 4% – 6% de la població escolar.

Podem distingir tres perfils diferenciats dins dels alumnes amb altes capacitats:

• SUPERDOTACIÓ: Tots els recursos intel·lectuals presenten un nivell elevat de raonament lògic i de creativitat, bona gestió de la memòria i de la captació de la informació (gestió perceptual). Aquests elements es manifesten en un bon raonament verbal, raonament matemàtic i aptitud espacial.

• TALENT: L’alta capacitat es mostra en un àmbit específic, presentant una aptitud elevada en un àmbit o tipus d’informació o de processament: talent verbal o matemàtic, lògic o creatiu. En altres àrees poden presentar nivells normals i, fins i tot, baixos.

• PRECOCITAT: Fa referència a aspectes evolutius, ja que implica un ritme de desenvolupament més ràpid, però no l’assoliment de nivells de desenvolupament superiors. Acabada la maduració, la capacitat intel·lectual és normal.

Com podem detectar un alumne amb altes capacitats? 

Les recents investigacions afirmen que la intel·ligència és complexa, que hi ha moltes variables que hi poden incidir (podeu llegir el nostre article sobre les intel·ligències múltiples). Per tant, per mesurar-la cal tenir en consideració diversos criteris, no només la mesura del quocient intel·lectual (QI).

Hi ha una falsa creença que els alumnes amb altes capacitats no necessiten cap tipus d’intervenció o recursos, ja que compten amb unes capacitats majors a la resta dels alumnes, però és un greu error. Estem davant d’un grup amb Necessitats Educatives Especials i com a tal, cal tenir-los en consideració.

Serà necessari un diagnòstic complet per part d’un professional però alguns trets que us poden servir per detectar si el vostre fill o alumne podria tenir altes capacitats són:

– Mostra respostes notablement elevades o el potencial per a aconseguir-les, comparat amb altres infants de la mateixa edat, experiència o entorn.

– Té alts nivells de capacitat en les àrees cognitives, creatives i/o artístiques.

– Destaca en matèries acadèmiques específiques.

– Pot mostrar una capacitat excepcional per al lideratge.

 

Com hem d’actuar?

Aquestes característiques que acabem de comentar, inicialment positives, poden suposar una mala adaptació escolar, per tant les seves notes podrien ser baixes a causa d’una desmotivació o falta d’interès pels aprenentatges que se li ofereixen. Es calcula que entre un 65% – 80% dels superdotats fracassen a l’escola o no arriben a integrar-se de manera adequada al sistema.

Per tant, cal adaptar-nos a les característiques individuals a partir de l’atenció personalitzada d’aquests alumnes partint de les seves capacitats i interessos.

Parlem de mesures d’enriquiment curricular, no de donar més feina o avançar cursos sense sentit. Adaptar el mètode d’aprenentatge, treballar les intel·ligències múltiples i incorporar la creativitat com a recurs indispensable.

Per altra banda, durant tot aquest procés d’adaptació serà bàsic un suport emocional per tal que aquests infants no es sentin diferents i rebutjats pel seu entorn.

 

Font: Informe National Excelence: A Case for Developing America’s Talent

De qui depèn l’educació dels infants?

Iniciat el curs escolar, un any més ens preguntem: de qui depèn l’educació dels nostres infants i joves?

La resposta clara és que depèn de tothom! Aquest “tothom” el podem distribuir en 4 grans grups:

1- La família: és el primer i més important, hauríem de tenir-ho claríssim, tot i que sovint no ho sembla… Qui sabrà educar millor que la persona que viu el dia a dia amb un nen o nena? Per tant, la base de tota educació parteix i es manté des de la família, començant per la tasca fonamental de la transmissió dels valors.

2- Escola: tenim clar que l’educació que es proporciona des de l’escola és molt important, però compte! No es pot pensar que l’educació només és cosa de l’escola i així la família se’n desentén. L’escola mai podrà substituir la funció educativa de la família. A l’escola, a part de tots els coneixements, els infants aprenen a conviure en un grup fora del seu entorn més proper, socialitzar-se, relacionar-se entre els iguals, … aspectes bàsics pel seu futur.

3- Cercle de relació del nen/a: parents, veïns, amics, grup social en el qual es mou. Aquest tercer grup pren especial importància a partir de l’adolescència. Els grups d’amics seran llavors un dels espais més importants per ells, el valor de l’amistat, la pertinença a un grup els ajuda a crèixer en aquesta etapa.

4- Societat: Aquest serà el grup més ampli, que pot incloure des de l’educació que de manera informal ens arriba a través dels mitjans de comunicació, esdeveniments musicals o culturals, la moda i les tendències, … Seran els elements d’aquest grup els que marcaran les característiques de cada generació.

Així doncs, tots els que en aquest moment esteu llegint-nos penseu que segurament formareu part de més d’un dels grups esmentats i que per tant, no cal que sigueu mestres per dedicar-vos a l’educació, de fet, com veieu, tots ens hi estem dedicant!

No s’hi val a mirar-nos-ho de lluny, necessitem la implicació de tots per obtenir un futur millor a través de l’educació.